Aclariments sobre el valencià

Hui estem assistint al genocidi del valencià per part de Catalunya i Madrid, segons ens conta VICENT RAMON CALATAYUD/

ACLARIMENTS SOBRE EL VALENCIÀ
Les llengües, dia el nostre plorat X. Casp, són fets socials, no filològics ni decretables per llei. Per això, de la seua naixença i evolució deu acabar sent responsable el poble que les fa nàixer, de la seua elevació lliterària els escritors i de procurar ensenyar-les i dignificar-les els mestres. En esta Valéncia des del 1707 s’oficialisà una segona llengua, que privà l’ensenyança del propi idioma: el valencià, sense tindre en conte que fon el primer romanç hispà que florí lliteràriament, donant Sigle d’Or ans que cap d’atre en la Península, gràcies a la producció de tants autors dels quals no manca ara qui se n’apropia.

Pero arribà la renaixença i tractàrem de reviscolar, junt als catalans, provençals, mallorquins... fluint des dels clàssics i gojant majorment dels nostres, per a crear en una llengua lliterària: el llemosí, encara que a voltes, el poble, allò ho prenguera per llengua aliena. Els catalans, que mai havien fruit de tan altes glòries escrites com les que Valéncia assaonà i volent arribar a sa majoria d’edat, montaren en 1906 un congrés idiomàtic, contant en la colaboració de menestrals i botiguers i refermats pels polítics. Acodiren els frares llingüistes Fullana i Alcover, pero reberen la consigna de donar-li el nom de llengua catalana a l’assunt per a no espantar la caça i no molestar a qui pagava l’event. Des d’aquell I Congrés de llengua catalana, esta quedà sacralisada, i si tot lo món la tenia considerada dialecte del provençal, devia de canviar i conseguiren que aixina fora. Una volta que Pompeu Fabra, prenent els clàssics valencians com a base i ajustant-se a la fonètica barcelonina, arrematà la gramàtica que li encarregà Prat de la Riva i que s’impongué contra Milà i Fontanals, per a tindre la gruixa dels nostres lliterats i poder estendre un panllingüisme en Valéncia, conseguiren endosar-nos les normes del 32, per a catalanisar-nos.

Com a resultat devingué un valencià mantingut gràcies als parlants i alguna voluntat valencianisadora, que no deixà de vore-se-les negres, per a surar front als castellanismes i als catalanismes, pero no amainà fins conseguir reviscolar una normativa gramatical pròpia a la que seguiria un diccionari, una flexió verbal, una gramàtica i un estàndart oral, completant les ferramentes necessàries per a recollir la llengua viva, viabilisar la riquea del lèxic valencià i escriure fàcil e inteligiblement, la llengua valenciana que des d’Ausias March ya fon i serà major d’edat.

D’estes normes, refermades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana; del perqué són conegudes per Normes d’El Puig i cóm en este monasteri varen ser refermades baix l’estampa de mil firmes, d’entitats, escritors, filòlecs, etc.; de cóm arribaren a ser oficials i donaren soport als texts de la Constitució Espanyola i l’Estatut Valencià fins arribar a hui, anem a tractar en les XIII Jornades dels Escritors, els dies 22, 23 i 24 a rant de les 19.45 hores en el Palau dels Scala, Pl. de Manises –Diputació de Valéncia–, oberts al públic. Nou ponents repassaran estes circumstàncies que convé conéixer, per a revalencianisar-nos, per a rebatre i resistir les envestides foranes i no consentir el genocidi en el que nos amenacen des de Barcelona i Madrit, elevant la gosadia fagocitària a Bruseles. Més valdrà que no nos ho conten i si els nostres fills nos demanen raons el dia de demà, per lo manco ne tingam alguna sòlida basada en el coneiximent de la nostra història. Podem fer aclariments, pero sense perdre de vista a la nostra mare: Valéncia i al seu futur com a poble lliure i en pau, cap al verdader progrés.